Jordi Badiella

Archive for the ‘Aprendre’ Category

Aprendre 3

leave a comment »

2n ESO

Estic segur que un any, el primer dia de curs, el director entrarà a l’aula i ens presentarà la màquina que ens farà de mestre. Meravellós!

He llegit que sóc un alumne del segle XXI, que aprèn amb uns mestres del segle XX, que utilitzen metodologies del segle XIX. Quina història!

Una vegada vaig somiar que ja no havia d’anar més a classes de reforç, i que en tenia prou en visitar una botiga de pirates. (A Dave Egger).

Avui les classes estan tan ben programades que abans de demanar-nos que fem una feina ja ens fan sentir culpables de no fer-la ben feta. Uf!

Ahir el mestre ens va dir que s’han acabat les classes de pupitres en filera i de discursos interminables. Al cap de tres quarts teníem son.

(El dibuix és d’un alumne de 2n d’ESO).

Written by jordibadiella

Desembre 16, 2012 at 7:52 am

Arxivat a Aprendre

Tagged with

Aprendre 2

leave a comment »

Qui sap quan arribarà el dia que no caldrà anar a l’escola perquè ja ens hauran programat per ser ciutadans preparats sense intermediaris…

Un dia, vaig pensar que la mà no sap allò que la ment escriu. Em va semblar una bona idea, fins que el mestre em va dir que fes bona lletra.

Una de les coses més difícils d’aprendre és que la vida no és justa. Per això és tan important no ensenyar-ho. Tots ho hem d’aprendre sols.

Aprendre a respectar els companys pot ser un camí difícil, però ple de recompenses. Quan sigui gran qualsevol d’ells podria donar-me feina.

He començat a netejar els calaixos i l’armari. És ben insòlit en un nen de la meva edat… Voleu dir que de gran no acabaré sent ecologista?

(El dibuix és d’una alumna de P4).

Written by jordibadiella

Setembre 16, 2012 at 7:14 am

Arxivat a Aprendre

Tagged with

Aprendre

leave a comment »

Algunes maneres d’aprendre: llegir a sota d’un arbre, mirar el pas dels núvols, practicar el dolce fare niente, parlar del temps amb el veí.

Si aprenem un 10% del que llegim, un 20% del que sentim, un 30% del que veiem i un 90% del que diem i fem; no sé què hi faig…, a l’escola.

Arriba un dia que tot t’empeny a créixer: la família, els amics, els mestres, tu mateix… I notes com una nova capa et comença a embolicar.

Ara al meu davant hi tinc una màquina per aprendre. Però tot és igual com sempre: si no vigiles et castiguen. I cansa tant, això de vigilar.

Sovint tinc la impressió que les coses que faig a l’escola no són un entrenament de les coses que hauré de fer quan ja no hi sigui. Què són?

(El dibuix és d’una alumna de 6è d’EP, que el va fer amb els ulls tancats).

Written by jordibadiella

Juny 5, 2011 at 10:07 am

Arxivat a Aprendre

Tagged with