Jordi Badiella

Archive for the ‘El senyor Maimu’ Category

Comiat

leave a comment »

FR

Els ponents i l’audiència de la taula rodona d’Educòpolis continuaven navegant per aquella metàfora que havia ideat el senyor Maimu, i a l’horitzó encara no s’albirava terra.

–Un altre tipus de mestre –va dir ara el Ros–, s’interessaria per la història del vaixell. Voldria saber on s’ha construït, com, per què, quin any. A més, voldria analitzar com es relaciona la construcció de vaixells amb altres processos. En fi, faria notar als alumnes que, per molt que s’esforcin, no podran saber mai del tot si el seu viatge és el millor que podrien haver fet.

–Tot això no seria res, però, comparat amb el fet que el capità fos un altre mestre –va continuar el Negre: que es passés el viatge prenent notes, observant el rumb del vaixell en relació al comportament dels alumnes, anotant la manera en què un alumne mira el timó, els aparells del pont de comandament… I, una vegada a l’illa, no el deixés baixar a terra i li fes preguntes sobre el seu entorn per acabar pensant que el vaixell és un producte de la seva inadaptació.

–I no diguem res si la mestra fos algú –va dir la Fina–, que porta anys reclamant el dret a la igualtat d’oportunitats en el disseny de vaixells. Probablement es queixaria del model del vaixell (excessivament masculí) i de la navegació, planificada segons un criteri masclista. En fi, probablement, es passaria el viatge fent mans i mànigues per sentir-se una mica més confortable.

–El viatge a Educòpolis no té un únic itinerari –va dir el Callat, conscient que ja havien arribat al final de la qüestió i captant la mirada plena d’interès dels seus companys de taula–, sinó que en té tants com viatgers el realitzen. O sigui que el que caldria que ens plantegéssim avui és la utilitat del viatge, no del vaixell. En aquest sentit, considero del tot rellevants les conclusions que ens oferia el senyor Maimu en la seva conferència, el tresor que amaga l’illa on ens ha portat: cal crear espais dignes de la imaginació dels nens, amb zones permanents i d’altres de temporals que facin possibles noves experiències… Cal fer escoles transparents, capaces d’acoplar-se a qualsevol edifici de la ciutat: als hospitals, als mercats, les botigues, les entitats… Hem de fer nostra la idea que va exposar en la seva conferència –­va afegir tot mirant el senyor Maimu– que un mestre, com un pare, cada dia ha de ser una mica menys necessari. Que la seva feina consisteix a estimular l’alumne i a posar les condicions necessàries perquè pugui engegar el seu motor sense la nostra ajuda, perquè els alumnes han de créixer lliures. Gràcies, senyor Maimu, per recordar-nos que és el sistema qui hauria de ser servidor, i no l’alumne qui ha de ser servil al sistema. Que els infants han de créixer junts sense excepcions i que han de tenir temps per endinsar-se –com vostè va dir– en mons que a nosaltres, probablement, ens costa d’imaginar.

–Mentre parlaven, –va dir el senyor Maimu, finalment–, pensava que…, en fi, celebro que les meves opinions els hagin servit d’alguna cosa, els demano de fer servir una darrera metàfora per acomiadar aquesta taula rodona: imaginem l’educació com un arbre, el mestre com un ocell i els alumnes com la niuada. És una metàfora quasi obligada, –va afegir el senyor Maimu tot fent una llambregada a la pantalla. L’audiència es resignà a un canvi de metàfora mentre que el senyor Maimu continuà.

–Em fa l’efecte –va dir–, que podríem convenir que la nostra feina consisteix a fer arribar els alumnes a indrets on no hi han estat mai. Quan arriben a aquests llocs insòlits, certifiquem que no hi havien estat abans i, acte seguit, els abandonem a la seva sort, com se sol dir. Els perills són coneguts: defalliment, caçadors, cables d’alta tensió, predadors… No tots hi arriben. A Tanzània, el viatge és més aviat curt. L’esperança de vida és de 47 anys, saben?, –va concloure tot fent una mirada cega a l’audiència. El Ros, el Negre, La Fina i el Callat es van mirar desconcertats. La intensitat d’aquella metàfora els havia atuït. “Però només momentàniament”, va pensar el senyor Maimu, que començava a notar el pes lleuger de les seves parpelles.

(El dibuix és d’en Francesc Rovira. El senyor Maimu).

Anuncis

Written by jordibadiella

Novembre 16, 2014 at 7:58 am

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

Navegant

leave a comment »

Roc Soler P-5

–Crec que després del que hem sentit en aquest congrés, podem dir que en la transformació d’una ciutat educadora no hi pot haver un criteri uniformador, perquè cal admetre que, majoritàriament, un dels elements clau del procés: l’educació mateixa, ha perdut protagonisme davant d’un altre element que des de sempre n’ha estat el motor principal: el mestre –va dir el senyor Maimu. “Ni avui ni mai, –va continuar–, no hi ha hagut una única interpretació de l’educació, sinó tantes com agents pugui tenir. Ara bé –va continuar dient–, també podem simplificar i agrupar els agents en conjunts afins. Per anar de pressa, podríem utilitzar la metàfora d’un viatge a una illa, en el qual, el vaixell equival a l’educació; el capità, al mestre; i els passatgers, als alumnes. No cal dir que aquesta illa, també amaga un tresor. Bé ­–va corregir-se–, n’amaga molts, tants com visitants hi arriben.

–Posem que un de nosaltres puja en aquest vaixell –va dir el Callat davant la sorpresa dels companys, que no li havien sentit la veu fins aleshores. És un mestre tradicional –va continuar: mira a dreta i esquerra, contempla l’oceà; utilitza el viatge per fer turisme personal. Quan arriba a l’illa, tot fent una llambregada als alumnes, valorarà l’itinerari que els ha fet seguir i, fins i tot, els demanarà alguna explicació sobre algun aspecte concret de la navegació.

–Un altre tipus de mestre se centraria a observar els elements del vaixell –va dir la Fina: el dipòsit de combustible, la sala de màquines, la coberta, les cabines. En faria una valoració personal, de tot això, i la faria per a ell mateix: no tindria en compte els alumnes –algun dels quals hauria caigut a l’aigua unes quantes milles abans–, ni tan sols no li interessaria l’oceà i, és clar, tampoc mostraria cap interès per l’illa.

–Un altre tipus de mestre faria aturar el vaixell –va dir el Ros–, ho faria per mirar-se’l amb deteniment: li interessaria, sobretot, com funciona en tant que màquina, quins són els seus components i com es relacionen entre si. També li interessaria el model, el disseny, però el que més l’atrauria de tot plegat seria la possibilitat de deixar de capitanejar-lo i encetar una conversa amb els alumnes tot fent un tomb per la coberta.

–Per a un altre tipus de mestre –va dir el Negre–, arribar a l’illa és el menys important, per això, de seguida baixaria a la sala de màquines, agafaria la caixa d’eines i es posaria a desmuntar-la. Gaudiria escampant les peces pel terra fins poder demostrar que el vaixell no és capaç de portar alumnes amb discapacitat. I quan la sala de màquines ja fóra una escampadissa, se n’adonaria: li fa falta un remolcador.

(El dibuix és d’un alumne de P5. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Novembre 9, 2014 at 3:20 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

El viatge s’acaba

leave a comment »

1EP

Van travessar diverses sales molt suggerents. Sales per conèixer els temes més diversos, per veure pel·lícules, per jugar, per explorar codis Qr… Sales per sentir la fotoemoció, per viure l’art, per aprendre a llegir i escriure… Sales per cantar, enraonar, fer trencaclosques en l’aire… Sales per experimentar la ciència, per navegar en tres dimensions… Les van recórrer totes com un alè. La darrera sala era un homenatge a Cavall Fort. Les pàgines de la revista no tenien res escrit a les bafarades. Eren històries per fer i protagonitzar. El Ros, el Negre, la Fina, el Callat i el senyor Maimu s’hi van anar llançant una darrere l’altra: ara feien de criat del senyor Bernat, ara de Joanot Trobador; ara vivien una aventura amb un ós, ara coneixien en Sergi Grapes; ara barrufaven, ara anaven amb l’Aquil·les Taló; i, finalment, tots van acabar dins d’una historieta d’en Jep i en Fidel que els va fer sortir cames ajudeu-me.

A fora, van haver de seure en una bancada, de cansats com estaven. La visita a l’illa encara no havia acabat, els quedaven moltes coses per fer, com ara visitar la biblioteca o el far, però la quantitat d’emocions viscudes demanava un descans. Quasi a l’uníson, el pes de les parpelles els va fer tancar els ulls i de cop i volta, en obrir-los, la llum d’uns focus els va enlluernar. Excepte el senyor Maimu, que tornava a vestir com un occidental en dia de feina, els quatre nens s’havien transformat. Ara eren quatre adults que, això sí, fruit de les aventures viscudes plegats, no trigaren a reconèixer en el seu interior l’infant que hi portaven i a reconèixer-lo en les ninetes dels ulls dels altres també. Eren el Ros, el Negre, la Fina i el Callat de sempre, però s’havien fet grans i estaven una mica nerviosos perquè era evident que tota aquella gent que tenien al davant esperava que diguessin alguna cosa.

Al seu darrere hi havia l’arbre que havia estat l’inici de la seva aventura, però notaven un pes que els impedia de sortir volant de la cadira per asseure’s en una branca. Es miraven entre ells amb una excitació dissimulada i van començar a fer allò que s’acostuma a fer en un cas com aquest: es van omplir els gots d’aigua, van regirar els papers que tenien damunt la taula…, fins que el presentador els va convidar a parlar.

El senyor Maimu va mirar els companys de taula, es va afluixar una mica el nus de la corbata i aleshores va recordar que havia anat a Barcelona a parlar de ciutats educadores. Va buscar la complicitat dels seus companys de taula, cosa que de seguida va trobar, i va buscar la manera de correpondre al presentador, que els acabava de demanar a quines conclusions havien arribat al llarg del congrés.

(El dibuix és d’una alumna de 1r EP. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Novembre 2, 2014 at 3:54 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

La notícia

leave a comment »

1EP

Van tornar a alçar el vol. Era tan fàcil desplaçar-se així. I van a anar a parar novament a l’edifici. Els quedaven moltes sales per explorar i sentien una enorme curiositat. Van entrar travessant la vidriera d’una sala on hi havia tot de murals que presentaven una notícia de formes diferents: amb un vídeo, una cançó, una proposta de debat i altres possibilitats. Només calia deixar-se engolir per un dels murals per experimentar-ho. Van fer-ho amb el mural del vídeo. En un tres i no res, el Ros, el Negre, el Callat, la Fina i el senyor Maimu es van trobar a dins d’una ciutat en guerra i van sentir una por com mai havien sentit. Havíen anat a parar a l’interior d’una escola clandestina, en un edifici qualsevol, on els nens feien classe malgrat el risc de ser bombardejats. Al carrer, no cal dir-ho, era impossible d’anar enlloc. Tot era ple de soldats que disparaven. El Ros, el Negre, el Callat, la Fina i el senyor Maimu van serrar les mandíbules, van tancar els ulls i van tornar a l’illa. Només havien passat uns minuts enmig de la guerra, però van ser suficients per aterrir-los com res ho havia aconseguit mai. Van mirar de reüll la resta de murals amb el cor encongit i van travessar el llindar d’una altra sala semblant a la que havien deixat enrere, però aquí els murals reflectien temes més abstractes: el procés del dol, expressar afecte, millorar és canviar, escoltar activament… Al sostre, un rètol enorme hi deia: “Tutoria”. Van xafardejar una mica els murals. Eren caceres del tresor molt, molt interessants. Les farien, però primer volien acabar de recórrer tot l’edifici.

A la sala següent es van trobar tot de persones que els esperaven. El rètol del llindar deia: “Personatges”, i com qui no vol la cosa es van trobar immersos en unes converses que mai haurien pogut imaginar. El pas del temps tenia una dimensió sorprenent. Leonardo Da Vinci conversava amb Valentí Fuster; Picasso amb Beethoven, Bach amb Gandhi, Darwin amb Jaume Sisa, Antonio Vivaldi amb William Shakespeare, Muriel Casals amb Rita Levi Montalcini… El Ros, el Negre, el Callat, la Fina i el senyor Maimu van fer-se una ullada i amb això en van tenir prou per afegir-se cadascú a una conversa. Però, per ser exactes, cal dir que no tots es van afegir a una conversa. El Callat no va renunciar a la seva manera de ser ni tan sols davant d’una oportunitat tan glamurosa. Es va quedar plantat en un racó i va observar les encaixades de mans i els gestos amistosos dels seus companys i d’aquells personatges dels quals ja en sabia tantes coses.

Va passar un temps indefinit i, finalment, el senyor Maimu i els quatre nens van abandonar aquella part de l’edifici. La planta acabava a la sala dels personatges, però no els va caldre tornar enrere. El Callat es va alçar un pam del terra, va sortir volant a l’exterior i va tornar a entrar a l’edifici per la vidriera del pis de sota. El Ros, el Negre, la Fina i el senyor Maimu el van seguir a ulls clucs.

(El dibuix és d’un alumne de 1r EP. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Octubre 26, 2014 at 4:30 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

La presó

leave a comment »

P3

Van creuar el pont a peu. Ja no hi havia cap dubte: en aquella petita illa, hi havia una presó. Les reixes tancaven una construcció fosca, en la qual podien endevinar-se les lliteres dels presoners. El Ros, el Negre, el Callat, la Fina i el senyor Maimu van travessar les parets i es van trobar a l’interior d’una sala que tenia un cub al mig. S’hi van acostar. En cadascuna de les cares del cub hi havia dibuixat un pot que contenia tinta negra. Al damunt hi tenia cal·ligrafiada en vermell la paraula “llibertat”. Es van deixar engolir per aquell cub i es van veure immersos en un espai limitat pel color negre que el tancava o l’expandia. De la foscor, va sorgir un home, que els va dir:

–Benvinguts. El meu nom és Shi Tao.

El senyor Maimu i els quatre nens no podien articular cap paraula. De tot el que els havia passat des de l’arribada a l’illa, aquella experiència era la més paral·litzant.

–Sóc xinès –va dir en Shi Tao. Sóc periodista i poeta. Em van condemnar a 10 anys de presó per enviar unes notes sobre com el Comitè Central indicava als mitjans de comunicació la manera en què havien de parlar de l’aniversari de la matança de la plaça de Tian’an men. Les notes les vaig enviar a un web estranger a través de Yahoo i Yahoo va revelar la meva identitat a les autoritats del meu país. Vaig complir vuit anys i sis mesos de condemna. Ara ja no sóc a la presó, visc a Yingchuan, amb la meva mare. Sovint, però, també sóc aquí, per explicar als visitants la meva història i per presentar-los altres escriptors que han estat perseguits o empresonats, o que ho estan encara.

–En coneixes molts?, –va preguntar la Fina.

–Es calcula que a tot el món n’hi ha uns 800. Jo en conec força. Recordeu en Salman Rushdie?, l’escriptor angloindi?

–Esclar, –va dir el senyor Maimu, és un escriptor extraordinari que va ser condemnat a mort per escriure un llibre.

–I l’Anna Politkòvskaia?, la periodista russa que va ser assassinada a la porta de casa seva a Moscou?, –va continuar en Shi Tao. I en Hrant Dink?, l’editor turc que va ser assassinat a trets davant de la seva oficina a Istambul? I la Tsering Woesser, la Taslima Nasrim… I en Salem Zenia?, l’escriptor amazig que viu exiliat a Barcelona?

–A Barcelona! –va exclamar la Fina.

–I tants d’altres. Mireu –va continuar en Shi Tao. No cal que ho feu ara, però quan vulgueu, podeu venir a la presó i conèixer tots aquests escriptors que hem anomenat i d’altres. Podreu parlar amb ells com ara parleu amb mi.

–I podem fer alguna cosa per ajudar-los?, –va preguntar la Fina.

–Naturalment –va respondre en Shi Tao. Conèixer la seva situació ja és molt important, i també podeu encoratjar-los, fer-los costat –va afegir. Ara me n’he d’anar, fins aviat!

Aleshores, en Shi Tao va tornar a entrar dins la foscor o, millor dit, la foscor va entrar dins seu. Sense dir res, el Ros, el Negre, el Callat, la Fina i el senyor Maimu van sortir del cub i van travessar les parets de la presó. Mentre creuaven el pont van sentir una veu que recitava: Heu fet de l’home un drap brut, una pedra a la boca. No heu permès mai la pau, l’esperança ha fugit. Teniu el cor molt dur, la vida no val res. El món ja és al sac i el té Déu ben lligat

(El dibuix és d’un alumne de P3. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Octubre 19, 2014 at 4:27 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

Una sorpresa

leave a comment »

P5

El Ros, el Negre, la Fina, el Callat i el senyor Maimu es van mirar amb cara de no creure’s el que havien viscut.

–Anem a prendre una mica l’aire –va proposar el senyor Maimu.

I no va caldre res més perquè tots cinc emprenguessin el vol tot travessant la vidriera. Ara ja eren molt més destres en l’art de volar i en un no res van deixar enrere aquell edifici sorprenent i van arribar a un bosc. Era agradable volar-hi per dins, sabent que no hi havia cap mena de perill perquè les branques no t’esgarrinxaven i si venia un tronc d’arbre de front es podia travessar sense conseqüències. Al bosc hi havia també unes construccions, semblants a iglús, però d’una mida més gran. Van reconèixer el símbol de la muntagarlaire en tres d’elles, un de taronja, l’altre vermell i un darrer de color blau, i automàticament es van llançar a l’interior d’un d’aquells iglús. La Katniss, la protagonista dels jocs de la fam va esperar que se situessin una mica i va començar a explicar-los la seva extraordinària història, que els començava a embolcallar com si estiguessin a dins d’una pel·lícula.

–Disculpa –va dir el senyor Maimu, però abans que ens sigui impossible sortir d’aquí per molt de temps, voldríem fer un cop d’ull al bosc.

I, fent un gest prou entenedor amb tres dits a la Katniss va adreçar una mirada que fou suficient perquè els quatre nens el seguissin a l’exterior.

–No m’ho puc creure!, –va dir la Fina en ser fora de l’iglú. Era la Katniss!

–És la Katniss i no marxarà –va dir el senyor Maimu. Quan vulguem viure els jocs, només hem d’entrar en un dels iglús de la muntagarlaire.

El Ros, el Negre i la Fina van fer un crit d’excitació. Fins i tot el Callat va desprendre espurnes de llum dels seus ulls.

Van continuar travessant el bosc i van reconèixer en altres iglús, llibres meravellosos. “Mireu”, deien; El Senyor dels Anells, Harry Potter, El nom del vent… I així, fins que van sortir del bosc i de nou un horitzó rogenc va aparèixer al seu davant, allí on el mar i el cel s’unien en una línia prima. Al mig, però, del seu camp de visió, una petita illa, unida per un pont a la que estaven, semblava contenir una presó.

(El dibuix és d’un alumne de P5. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Octubre 12, 2014 at 3:33 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with

Namaste

leave a comment »

4t ESO

L’home menut i prim els va explicar un munt d’històries més. Cadascuna més sorprenent que l’anterior i, sense adonar-se’n, se’ls va fer de nit. L’home menut i prim semblava una mica cansat. Els nens i les nenes ja feia estona que havien tornat de l’escola amb els llibres embolicats amb una bossa de plàstic i una ampolla buida d’aigua, perquè havia fet molta calor. Els venedors havien tornat a casa seva i ja feia estona que no se sentia el soroll de les fustes i els ferros dels tallers. El barber ja havia desmuntat la barberia: havia endreçat les cadires, havia despenjat el mirall de la paret i ho havia endreçat tot fins l’endemà. Només la persiana de l’home menut i prim continua alçada. Semblava cansat, però veia tan interessats el Ros, el Negre, la Fina, el Callat i el senyor Maimu que no gosava abaixar-la. En comptes de fer això els va dir: “chidiya”, que vol dir ocell. I va dibuixar en un full un gran estol d’ocells posats en un arbre. Però quan li van preguntar què va passar, que és una cosa molt normal de preguntar en un conte, els va dir:

–Doncs que un ocell va sortir volant de l’arbre tot cridant “namaste”.

I què va passar després?

–Doncs que un altre ocell va sortir volant de l’arbre tot cridant “namaste!”.

–I després?

–Un altre ocell va sortir volant i cridant “namaste!”.

–I després?

–Un altre ocell va cridar “namaste!”.

–I després?

–“Namaste!”.

–I això fins quan va durar?

–Fins que van marxar tots els ocells.

–Ah!, ja ho entenc, “namaste!”, va dir el senyor Maimu.

–“Namaste!”, –van fer tots.

I es van esfumar del carrer.

(El dibuix és d’una alumna de 4t d’ESO. El senyor Maimu).

Written by jordibadiella

Octubre 5, 2014 at 6:20 pm

Arxivat a El senyor Maimu

Tagged with