Comiat

Els ponents i l’audiència de la taula rodona d’Educòpolis continuaven navegant per aquella metàfora que havia ideat el senyor Maimu, i a l’horitzó encara no s’albirava terra.

–Un altre tipus de mestre –va dir ara el Ros–, s’interessaria per la història del vaixell. Voldria saber on s’ha construït, com, per què, quin any. A més, voldria analitzar com es relaciona la construcció de vaixells amb altres processos. En fi, faria notar als alumnes que, per molt que s’esforcin, no podran saber mai del tot si el seu viatge és el millor que podrien haver fet.

–Tot això no seria res, però, comparat amb el fet que el capità fos un altre mestre –va continuar el Negre: que es passés el viatge prenent notes, observant el rumb del vaixell en relació al comportament dels alumnes, anotant la manera en què un alumne mira el timó, els aparells del pont de comandament… I, una vegada a l’illa, no el deixés baixar a terra i li fes preguntes sobre el seu entorn per acabar pensant que el vaixell és un producte de la seva inadaptació.

–I no diguem res si la mestra fos algú –va dir la Fina–, que porta anys reclamant el dret a la igualtat d’oportunitats en el disseny de vaixells. Probablement es queixaria del model del vaixell (excessivament masculí) i de la navegació, planificada segons un criteri masclista. En fi, probablement, es passaria el viatge fent mans i mànigues per sentir-se una mica més confortable.

–El viatge a Educòpolis no té un únic itinerari –va dir el Callat, conscient que ja havien arribat al final de la qüestió i captant la mirada plena d’interès dels seus companys de taula–, sinó que en té tants com viatgers el realitzen. O sigui que el que caldria que ens plantegéssim avui és la utilitat del viatge, no del vaixell. En aquest sentit, considero del tot rellevants les conclusions que ens oferia el senyor Maimu en la seva conferència, el tresor que amaga l’illa on ens ha portat: cal crear espais dignes de la imaginació dels nens, amb zones permanents i d’altres de temporals que facin possibles noves experiències… Cal fer escoles transparents, capaces d’acoplar-se a qualsevol edifici de la ciutat: als hospitals, als mercats, les botigues, les entitats… Hem de fer nostra la idea que va exposar en la seva conferència –­va afegir tot mirant el senyor Maimu– que un mestre, com un pare, cada dia ha de ser una mica menys necessari. Que la seva feina consisteix a estimular l’alumne i a posar les condicions necessàries perquè pugui engegar el seu motor sense la nostra ajuda, perquè els alumnes han de créixer lliures. Gràcies, senyor Maimu, per recordar-nos que és el sistema qui hauria de ser servidor, i no l’alumne qui ha de ser servil al sistema. Que els infants han de créixer junts sense excepcions i que han de tenir temps per endinsar-se –com vostè va dir– en mons que a nosaltres, probablement, ens costa d’imaginar.

–Mentre parlaven, –va dir el senyor Maimu, finalment–, pensava que…, en fi, celebro que les meves opinions els hagin servit d’alguna cosa, els demano de fer servir una darrera metàfora per acomiadar aquesta taula rodona: imaginem l’educació com un arbre, el mestre com un ocell i els alumnes com la niuada. És una metàfora quasi obligada, –va afegir el senyor Maimu tot fent una llambregada a la pantalla. L’audiència es resignà a un canvi de metàfora mentre que el senyor Maimu continuà.

–Em fa l’efecte –va dir–, que podríem convenir que la nostra feina consisteix a fer arribar els alumnes a indrets on no hi han estat mai. Quan arriben a aquests llocs insòlits, certifiquem que no hi havien estat abans i, acte seguit, els abandonem a la seva sort, com se sol dir. Els perills són coneguts: defalliment, caçadors, cables d’alta tensió, predadors… No tots hi arriben. A Tanzània, el viatge és més aviat curt. L’esperança de vida és de 47 anys, saben?, –va concloure tot fent una mirada cega a l’audiència. El Ros, el Negre, La Fina i el Callat es van mirar desconcertats. La intensitat d’aquella metàfora els havia atuït. “Però només momentàniament”, va pensar el senyor Maimu, que començava a notar el pes lleuger de les seves parpelles.

(El dibuix és d’en Francesc Rovira. El senyor Maimu).